La literatura social en el Modernisme

La ponència intentarà resseguir les mostres de literatura “social” des dels anys 1880 fins, aproximadament, 1910. Tot i que la literatura social pròpiament dita no es desenvolupa fins a la dècada del 1920 amb els corrents del realisme socialista, ja des del Romanticisme, amb la novel·la de fulletó, i, sobretot, en el Naturalisme, l’obrer va obtenint la seva representació literària. Tan limitada, però, que des dels cercles anarquistes (a través de Josep Llunas i Pujals) es fa una crida a la intel·lectualitat perquè encari el problema social. Al marge d’aquesta crida, la literatura social entra per dues vies de signe divers però coincidents en el temps: l’impacte en els cercles catòlics de l’encíclica del papa Lleó XIII Rerum novarum (1891) i la moda de la literatura social nascuda amb la introducció d’Ibsen (Un enemic del poble, el 1892) i, en general, el teatre nòrdic, en l’escena catalana. Dos exemples de l’impacte de les doctrines católiques: Maspons i Anglassell i Narcís Oller. La influència ibseniana conforma l’obra primerenca d’Ignasi Iglésias. Aquesta moda, tanmateix, que no té res d’uniforme perquè respon a la confluència de corrents i actituds molts diversos. Entre d’altres coses, potencia una tradició ja existent: la literatura sentimental i miserabilista, melodramàtica, destinada a exemplificar els bons comportaments caritatius i a tocar el cor dels lectors. Queda, tanmateix, tallada després dels atemptats anarquistes. Amb un aire diferent, però, és represa en els primers anys de segle per vies molt diverses. A destacar el projecte novel·lístic del jove Josep Maria Folch i Torres i la pietat més o menys tolstoiana de Josep Pijoan.

Tornar a llistat de ponències »

Compartir en twitter Compartir en facebook
Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura
Ministerio de Cultura
Espais escrits
Unnim